Aquells que tenim poble

Una afirmació que esdevé tot un tòpic en aquesta època és el “durant les vacances marxo al poble”. Em trasllada a tots aquells anys en què visitar el poble dels pares, indrets diferents però propers, era el clàssic dels estius. Era una època en què sempre recorrien de nit els prop de 700 quilòmetres que separaven la nostra casa dels llocs d’Andalusia on ens esperava la família que els pares van deixar enrere en busca d’un futur més pròsper. El pare conduïa i les dues germanes aprofitàvem per dormir en aquells llits que la mare improvisava al seient del darrere. Els cinturons de seguretat eren pura decoració. El desplaçament, el fèiem coincidir amb les festes del poble del pare, a Jaén, aquella mena d’esdeveniments que, durant uns dies, multipliquen per trenta o per quaranta el nombre de gent que hi viu. Recordo que en algun tram del viatge vam arribar a compartir vehicle sis persones. Ens ficàvem com bonament podíem ens aquell Renault 21 mentre escoltàvem una i altra vegada un casset d’acudits de l’Eugenio. I que el pare ens feia beure moltíssima aigua de les fonts naturals perquè aquell líquid, segons ell, espantava tots els mals. Encara ara és fidel a aquesta creença. A poc a poc vam deixar de fer aquells viatges però m’emociono quan escolto algú dir que se’n va al poble. Perquè el poble, sigui a 700 quilòmetres, a 1.500 o a 150, és un lloc que acostuma a endollar-nos a la infantesa o a una part important de la nostra història. Perquè anar al poble vol dir canviar radicalment els hàbits de vida i connectar amb aquells plats que ens cuinava l’àvia, o fins i tot la besàvia, o potser amb el primer amor o aquell primer petó. Perquè parlar del poble implica donar un lloc d’honor als que ja no hi són físicament però mai marxaran del tot perquè ocupen un espai gegant al nostre cor. Perquè els que tenim poble som uns grans afortunats.