Quan es perdin les abraçades

Hi ha un parell d’establiments que visito amb una certa assiduïtat, i en els quals fa moltes setmanes que em crida l’atenció la gran quantitat de repartidors a domicili que hi arriben a buscar comandes que algú fa sense moure ni un peu de casa. El primer negoci de què parlo és una xurreria, on apostaria que els diumenges ja tenen més comandes a distància que clients ocupant taules del local. El segon és un supermercat on no hi ha dia que marxi sense veure una dependenta preparant un encàrrec per a un treballador d’una de les empreses punteres, que no exemplars, en el sector del repartiment. L’art de remenar i triar, de descobrir ofertes o productes que estan d’estrena, ha anat pel pedregar. La necessitat d’exercitar la musculatura si no volem que ens facin mal fins i tot les celles –sobretot quan els anys pesen– és un consell que queda per als annals de la història. El sobrecost de la compra, en cas d’encarregar-la a tercers, sembla que sigui un detall sense importància. Aquesta setmana, mentre comprava una mica de fruita, he vist una venedora preparar una bossa per emportar amb una ampolla d’oli de gira-sol i res més. La compra la fem des d’un dispositiu; les consultes al metge, des d’una aplicació, amb els amics parlem per missatges a través del mòbil, procurem teletreballar tant com podem i posem la benzina a través d’una màquina, i tres quarts del mateix quan comprem roba a determinades botigues. Al pas que anem, acabarem parlant amb nosaltres mateixos per exercitar les cordes vocals. Havíem celebrat que la covid havia marcat uns nous codis de relació, sense contacte físic i sense necessitat de fer petons a persones desconegudes que no ens entren pels ulls, però si continuem així acabarem convertint-nos en éssers insensibles. Després plorarem perquè trobem a faltar la vitamina que proporcionen els somriures i les abraçades.