Simone Veil, font de resiliència, dignitat i pionera europea dels drets de les dones

Un 30 de juny del 2017 moria a París Simone Veil, figura clau de la política francesa i europea del segle XX, supervivent de l’Holocaust, feminista i europeista compromesa. La seva vida és un testimoni de coratge, resistència i dignitat, marcada per tragèdies col·lectives i personals que va saber transformar en motor de canvi i justícia.

Nascuda el 1927 a Niça amb el nom de Simone Annie Jacob, el 1944 la Gestapo la va detenir i, amb només 16 anys, la va deportar al camp d’extermini d’Auschwitz, on va perdre la seva mare. Ella i una de les seves germanes van sobreviure.

Aquella experiència no la va trencar: la va forjar. Va decidir dedicar la seva vida al servei públic i a la defensa dels valors democràtics. Després de la guerra, va estudiar dret i ciències polítiques i, el 1956, es va graduar com a jutgessa. Va començar la seva carrera en l’administració penitenciària, lluitant per dignificar les condicions de les presons, especialment per a les dones, i, més tard, va ocupar diversos càrrecs al Ministeri de Justícia. El 1970, la van nomenar secretària general del Consell Superior de la Magistratura.

Ministra de Sanitat entre el 1974 i el 1979, durant el mandat del president Valéry Giscard d’Estaing i el govern de Jacques Chirac, Veil va protagonitzar una de les batalles legislatives més rellevants de la història contemporània francesa: la legalització de l’avortament, aprovada el 1975. Enfrontant-se amb coratge als sectors més conservadors del país, el seu discurs davant l’Assemblée Nationale va esdevenir un símbol de la lluita pels drets de les dones.

El 1979, va fer història novament esdevenint la primera presidenta del Parlament Europeu escollida per sufragi universal. Que una supervivent dels camps nazis liderés la cambra europea era, com va dir D’Estaign, “un bon auguri per al futur d’Europa”. Durant els seus anys com a eurodiputada (1979–1993), va defensar la integració europea, els drets humans, la memòria històrica i la justícia social, participant activament en comissions clau, com ara les de medi ambient i d’afers polítics.

També va ser membre del Consell Constitucional francès (1998–2007), presidenta honorària de la Fundació per a la Memòria de la Xoà (2000) i va formar part del comitè de direcció del Fons per a les Víctimes del Tribunal Penal Internacional.

El 2008, va ingressar a l’Académie Française, una fita excepcional per a una dona, i va ser guardonada amb alguns dels reconeixements més prestigiosos d’Europa: el premi Carlemany (1981), el premi Príncep d’Astúries (2005), el premi Llibertat (2009) i la Gran Creu de la Legió d’Honor.

Veil va ser una figura que va encarnar, amb una força serena i una autoritat moral indiscutible, la memòria d’Europa, la lluita per la llibertat i la igualtat i el valor de les institucions democràtiques. En temps de crisi i replantejaments profunds del projecte europeu, la seva vida ens recorda d’on venim i què està en joc.

Recordar Veil no és només un exercici de memòria històrica, sinó una crida a preservar els valors que ella va defensar incansablement: la llibertat, la dignitat humana, la justícia i la pau. Per això, avui, més que mai, cal continuar escoltant la seva veu.